MUSEU CAL CRISTO. LA MOSQUERA. ENCAMP. ANDORRA.

Aquesta crònica de la nostra visita al Museu Casa Cristo també voldria ser una carta d’agraïment per l’amable acollida del personal que vam trobar als diferents llocs que vam visitar. Gent com el Robert, la Queralt i les persones que vam atendre’ns a Pal, Santa Coloma, Sant Miquel d’Engolasters, la Cortinada, al mateix Hotel Univers i altres llocs dels que vam gaudir ens parlem d’una bona organització, d’una professionalitat i d’un país que vol atraure al visitant i donar-li a conèixer les diferents ofertes de cultura, de natura, de jocs per infants i d’esport que és poden desenvolupar en les seves contrades en totes les estacions de l’any. Gràcies a tothom per la seva atenció i per fer-nos adonar-nos de la bellesa del seu país. Encara ens resta molta terra andorrana per trepitjar i on deixar la nostra humil petjada. 

 

El Museu Casa Cristo ens mostra la forma de viure en el segle XIX i la primera meitat del XX de les famílies senzilles i treballadores, lluny de les cases de les persones riques del país, És una casa estreta i rectangular del carrer Cavallers, 2. Un estret carrer del poble de la Mosquera, actualment  en el nucli de població d’Encamp.

A l’entrada hi ha el portal on trobem un bon sortit de les diferents eines de treball del camp ja polides per l’ús . També el rebost i el petit celler.  

 

Al primer pis la cuina, la llar de foc, la taula i les cadires. Les armes de foc (escopetes) penjades de la paret. El dormitori de la fadrina i el del matrimoni, tot dins la més elemental austeritat, ni un sol estri superflu. Malgrat tot, no mancava el retrat de boda del matrimoni, en blanc i negre, matisat pel pas dels anys. Un sol armari en l’habitació i tot de baguls per guardar l’aixovar de la casa.

Per higiene, que lluny comparat ara, els orinals de sempre a sota cadascú dels llits, la palangana i la gerra d’aigua per rentar-se criden la nostra atenció.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El pis superior es dedicat a la mainada i podem veure bressols i nines. A pesar de tot poques joguines es veuen en aquest habitacle. 

Damunt de tot les golfes amb no gaire espai per posar-se dret. La teulada està construïda amb taulons de fusta recobert de lloses de pissarra. Molt curiós d’observar l’entramat de la coberta de fusta. 

Una casa de poble de gent humil i treballadora que el Comú ha volgut reservar per que les noves generacions veiem les dificultats de viure en terres fredes i sense tants falsos oripells. 

Les seves característiques constructives i el fet que els seus primers ocupants apareguin citats en documentació del segle XVIII permeten datar-ne la construcció entre aquest segle i el principi del XIX. És un exemple del tipus de cases propietat de famílies humils que sorgeixen en aquesta època com a conseqüència de la bonança econòmica per la qual va passar Andorra al segle XVIII, determinada pel treball de les fargues i la bona conjuntura per a la pràctica del comerç amb França i Espanya.

 

Aquesta situació es va acabar al final del segle XIX, i va ser en aquest context que la casa va canviar de propietat. A partir dels anys quaranta només va ser ocupada temporalment, fet que ha permès que arribés fins a nosaltres mantenint-ne la integritat.  

El Comú d’Encamp l’ha convertit en una casa museu i la seva visita permet conèixer com era l’interior d’una llar de l’Andorra d’abans.  

COM DIU L’ESLOGAN D’UN ANUNCI DE LA GUIA “A ANDORRA, ÉS IMPOSIBLE AVORRIR-SE”. DE VERITAT: HI HA TANTS DETALLS A OBSERVAR.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.