La
Teresa ha pujat ràpidament a Tuixent. Aquest cop, cosa estranya a la seva forma
de ser, no ha estalviat diners per pujar el més aviat possible. Talment com si
tingués una olla al foc, així d’esperitada ha fet el viatge. No ha parat ni a
saludar la Paulina a Manresa. Sinó, que ha pujat en tren directament fins a
Guardiola. En casa d’uns coneguts, amb l’excusa d’una malaltia de l’àvia, ha
manllevat un asenet i tot de una tirada a fet el viatge fins al poble.
Arriba
cansada, el viatge ha estat llarg i no ha pogut dormir. A més els nervis l’han
dominat durant tot el temps i també una certa culpa interior per no haver
cuidat més del Vicens. Prou sap de la seva vitalitat, recorda quan baixava a
Manresa, a casa la Paulina. La força dels seus braços i com l’estrenyia fins
que perdia l’alè amb l’erotisme de l’amor. És troba culpable d’haver-lo
abandonat. Potser va suposar, mal suposat, que la feina del mas era suficient
per apaigavar el foc intern d’un mascle.
Ara
està a la plaça del poble, ha parat el ruc i no sap on anar.
¾
Al
mas, hi serà el seu home? Al bar?
Una
dona no queda bé que hi vagi a la nit, això només les vagaroses, les fresques,
no una muller de bé. Però s’hi juga molt, neguitosa, cansada i enrabiada obre
la porta de la taberna, entra i fa una ullada ràpida del local i els seus
ocupants. És una mirada selectiva, no l’importa qui hi ha a les taules ni al
taulell, ni el Mingo, ni el Pep ni
l’Andreu, només cerca la fesomia del Vicens, com si tots els altres estiguessin
perduts, difuminats en la semi foscor de la tasca.
Amb
una taula al fons de la sala, entremig dels bocois del vi, endevina més que veu
al Vicens. I asseguda al seu davant, i recolzada sobre la taula, mostrant els
seus encants als ulls de l’home, amb una mitja rialla en la sensual boca, la
Maria, la dona del moliner. Tota rossa i empolainada, com si enlloc de
treballar amb el seu home molturant blat, es dediques a fer comèdia amb
qualsevol teatret de províncies.
La
Teresa la mira amb un odi que li surt de dintre de les arrels del cor. Malgrat
tot, no pot deixar d’admirar l’opulència de les sines que l’entreobert escot
deixa visible a les mirades libidinoses dels parroquians, molt més a la vista
del Vicens assegut a menys de dos pams. A més comprèn que les maneres
desimboltes, les mirades desvergonyides i plenes de picardia; el riure, amb
fortes connotacions sexuals de la molinera; fa que l’atenció dels homes
vagaregi i cerquin la seva companyia, com la mosca que olora a distància el
rusc de mel.
En
obrir i en tancar de la porta del bar fa que totes les mirades mirin en
curiositat el nou vingut, a la Teresa, i un cert murmuri s’escapa de les boques
de la gent que juga o beu. Les mirades d’alguns del parroquians ullen en
direcció a la taula on és assegut el Vicens, com si volguessin indicar el
camí a la Teresa. Al mateix temps se
sent el remor de les potes de les cadires, com si els individus cerquessin un
millor lloc per assaborir l’espectacle. Els humans som capaços de gaudir del
mal de l’amic i riure-se’n, si tal cosa passa a la nostra llar, ens fa
avergonyir i amagar-nos.
La
Maria xiuxiuejà unes breus paraules al Vicens. Aquest, que potser era l’únic
que no s’havia adonat de la figura de la Teresa enmig de la taverna, gira els
ulls i guaita la seva presència.
La
cara colrada per sol i el calor de la intempèrie s’emblanquina un xic, i mouen
la mà, amb un adéu sense paraules dirigit a la Maria, s’alça i camina envers de
la seva dona, la agafa de la mà i sense dirigir-li cap paraula, quasi sense ni
tant sols mirar-la, com sí s’hagués establert un pacte previ, surten del local.
Acompanya
amb silenci a la Teresa fins el carro lligat a prop del bar. Ella assenyala el
ruquet, també sense paraules. El Vicens lliga l’animal darrere i carrega els
quatre mocadors de farcell que aquest transporta a dalt del carro.
Amb
un arri suau i un cop de tralla dur, segurament molt més dur del que ha rebut
mai el matxo, com si fos la sortida de la ràbia interna que domina al Vicens i
una part de la seva vergonya arrenca el carro amb direcció al mas.
La
roba bruta s’ha de rentar a casa, en la intimitat, no ha de ser un espectacle
per enriolar als demés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada