En arribar a la porta de la sala de cosir de la senyora,
el criat truca lleument, cosa estranya en una persona tan seca i estirada, i
quan de dins una minyona obre, amb un gest els indica que passin.
A la casa hi ha finestral grans, i tota ella és
lluminosa, el sol entra travessant els diferents vitralls, però la claror, la
llum de la saleta, és neta i transparent.
Hi ha la senyora mig asseguda, d’una edat semblant a la
de la Teresa. Més quina diferència, l’una és una dona de pagès acostumada a fer
esforços, a carretejar i a caminar per fer anar endavant la casa i la família.
La Desiree, la senyoreta Desiree, com li deien les criades, és com una nina
rosada i de faccions suaus. Si alguna vegada el sol de la muntanya ha maculat
aquesta pell tan fina ha estat fa molts anys i s’han utilitzat moltes cremes
per esborrar-lo.
De seguida saluda la Teresa amablement, es nota que
l’aprecia enormement i a més s’interessa per tota la família. En veure la Júlia
li fa un petó endolcit i sonor i li diu:
¾
Oi, quina nena més bonica - Mentre amb una mà finíssima
li acarona la galta.
Les minyones serveixen te i pastes. Sempre seran presents
en el record de la la Júlia el gust d’aquestes pastes, suaus com la senyoreta
Desiree, untuoses com els seus petons, però finalment agradables i que es fonen
delicadament en el paladar. Altra cosa és la beguda, sosa i sense sabor, perquè
li donen el nom de te, això no té ni punt de comparança amb el gust i la força
del te de roca, però com que la senyora amb aquella veu tan dolça i ensucrada,
diu que és anglès, tothom somriu satisfet.
Al cap d’una estona la senyora fa sortir les minyones,
tret de la seva dama de companyia, una cosina conca, i la Teresa aleshores li
treu el pegat de tabac negre, li neteja i li frega amb una essència aquella
pell esblanqueïda.
¾
Ai, per fi! Mira Teresa,
el meu marit amb aquest pegat ni se m’acostava. Ja tenia por que se’n
busqués una que no estigués apedaçada. Aquest home de lluny, difícil, i de
prop, capritxós. Ai, els homes!
A la fi, seguint el mateix protocol de la minyona i el
criat, surten de la mansió, més a la faltriquera de la Teresa sonen les monedes
amb què l’ha pagat i a la seva cara un somriure
entreobre els llavis, generalment sempre closos.
Fan un volta i passen pel Mercadal, on la Teresa vol
muntar l’endemà una paradeta per vendre els remeis i donar-se a conèixer als
manresans. Vol provar no haver d’anar pels camins i els pobles de pagès.
Ben d’hora al matí següent la Teresa mou la Júlia que encara està
dormida.
¾
Anem-hi noia, que hem d’anar al Mercadal. Ets la darrera
a llevar-se, fins i tot, la Paulina t’ha fet una mica d’esmorzar. Diu que estàs
massa seca.
En aquests moments se senten uns cops desesperats a la
balda de la porta d’entrada i uns crits planyívols.
¾
Paulina, obre! La mare de Déu, com triga! Què faré?
Paulina, per favor, corra!
¾
Què et passa, Cinteta? Què són aquests crits?- pregunta
la Paulina en obrir la porta.
¾
La mossa, que no sé què li passa, ha fotut un crit, s’ha
agafat la panxa, ha fet un mullader i ha caigut a terra. Ai Paulina, aquesta
mosses que no saps on van, són l’hòstia. La mare que la va parir!
¾
Calla, que ets tu. Correm a veure què li passa- girant-se
cap la Teresa li comenta- Deixa’m la Júlia, després ja la faré arribar a la
parada.
La Teresa ho consent i marxa cap al Mercadal, la Paulina
i la Júlia corren cap a casa la Cinta.
En entrar a la cuina la Júlia mira badoca la figura
caiguda a terra que intenta baldament aixecar-se mentre gemega suament. La
Paulina només d’entrar olora fortament i es fixa en l’aigua de terra, s’acota,
mulla els dits i se’ls acosta al nas, i sobtadament queda amb la cara blanca
com la cera, parlant a la mare.
¾
Cinta, la teva filla ha de parir. Ha trencat aigües i el
nen se’ns presenta d’un moment a l’altre. Què tens preparat? I la llevadora?
La Cinta queda com estabornida, amb els ulls oberts com
plats i fitant ara la noia ajaçada, ara la Paulina, parla amb un fil de veu
trencada, mentre es deixa caure en una cadira:
¾
Embarassada, nen, preparat, llevadora... Però què dius,
tu estàs boja. De qui?
¾
No ho sé, ho parleu després. Cinteta, au, maca! Posa roba
a bullir i prepara aigua calenta. Teniu
alguna llevadora...
¾
Si no en sabia res. Mare de Déu... Senyor... Quina
ximpleria. A mi m’ha de passar! Si vaig
cada diumenge a missa. Aquesta mala pècora! Qui serà el maleït pare?
Mentre la Cinta entre malediccions i renecs escalfa aigua
i posa roba a bullir uns joc de llençols que havia preparat per la dot de la
seva filla.
¾
Ara tant si val. A veure si hi ha algú que a més vulgui
carregar amb el crio- murmura tristament.
La Paulina amb l’ajuda de la Júlia, ha aixecat a la
Quima, que així s’anomena, l’acompanya fins al llit i treu els cobertors i les
mantes. Aleshores posa un llençol blanc que hi ha en una cadira i tapa la
màrfega. La despullen, deixant-la només amb una camisa, i queden esparverades
de les faixes que fortament dissimulaven el seu estat , i a poc a poc, la fan
jeure en el llit.
La Júlia coneixia, per haver ajudat a la masia al seu
pare, com parien els animals, però aquest cop la cosa era diferent. La Quima es
retorça, crida i gemega mentre es clava les ungles en el palmell de les mans.
Altres cops es mossega els llavis a mida que els dolors del part es van
succeint cada moment més propers. A vegades entre singlots se la sent parlar
mig mussitant.
¾
Ai, ai, que em trenco, Ai, quin dolor, m’ho arrenca tot
de dintre. Ai...
Mentrestant la
Paulina li dona certs massatges fent-li pressió per ajudar el fetus a
encaminar-se dins els ossos dels malucs. Han passat diferents fases de dolors,
cada cop en menys temps, i la Paulina dóna
la criatura com encaixada.
La Cinta mira asseguda en una cadira i les llàgrimes li
rodolen dels ulls en veure sofrir la seva filla.
La Júlia ajuda la Paulina en tot, només un murmuri fa que
es mogui i atengui tant les seves instruccions con consoli la partera.
La Paulina manà.
¾
Ara, què ve. Agafa-li les mans i no la deixis malgrat et
faci mal.
La Quima es posa en tensió, crida i fa un ronc fosc, com
un gemec curt, llavors la forma d’un cap sobresurt de cop del baix ventre, la
Paulina ràpidament agafa el cap i amb un suau moviment de rotació treu el nadó
i la placenta que la nodrit durant nou mesos. Un copet a l’esquena del xic i
aquest comença a plorar. La Paulina li entrega a la Cinta dient-li:
¾
El teu nét. Aquest no et donarà sorpreses.
La Quima fa una ullada al seu fill, el toca i queda
adormida poc després.
La Paulina ràpidament atén la criatura, la renta i
l’embolcalla amb la roba que ha tret l’àvia de l’armari.
¾
Caram de qui és aquest roba.
¾
De quan va néixer la Quima. La guardava per a un nét, no
per a una sorpresa.
¾
Va, no et preocupis, potser tot es resoldrà bé.
¾
Déu ho faci, que dels homes que tria la tanoca aquesta
me’n refio poc.
¾
Va no siguis així, no és mala noia. Una mica boja i
alegre, però bona persona. Cuida-la i parleu-ne.
Es gira cap a la Júlia, que escolta atentament i
posant-li la mà a l’espatlla li dóna una dolça empenta i li diu:
¾
Anem, Júlia, avui ens hem guanyat un bon esmorzar.
¾
Paulina, els animalons surten de potes i el nen no ha
sortit així, per què?
¾
Mira la pubilla com es fixa en tot! Malament aniria que
sortís de peus, ens donaria molta feina i ja veuríem.
Surten tranquil·lament de la casa i cansades marxen a la
casa seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada