Pobles
de carrers retorçats i sense voreres amb cases emblanquinades amb cal. Carrers
estrets, pavimentats amb còdols de diferent mida com un entapissat de pedra
lluent.
Brolla l’aigua en la font de la plaça i el seu soroll apaivaga un instant la sensació de calor.
Els
“llanos” en diferents escuts en moltes portes. Aquesta costum com moltes altres
semblà que també ha desaparegut, com en els nostres pobles. “Fer petar la
xerradeta” al caure la tarda a la porta de
casa ha mort portada pel televisor i la vida moderna.
El
campanar de l’església sobresurt clarament de les teulades i les campanes
ressonen en la contrada cridant al feligresos a missa.
Les
esglésies de grans dimensions sobretot per la mida de molts pobles, com diu
l’amic Antonio, els diners d’Amèrica que van entrar pels propers ports va
permetre la seva construcció.
Malgrat
tot la pedra és desgastada pel pas dels anys, com els diners d’aquells tresors
d’ultramar. Com oblidats són la majoria dels que els van portar.
La
plaça de l’Ajuntament plena de cotxes. El sistema, el de sempre, la majoria de
gent es coneix i si és necessari s’avisa al veí. També els municipals
posseeixen aquesta filosofia de la tolerància.
Travessar
la plaça 40 m. mal comptats sota un sol justicier esgota l’esforç humà. La cervesa, la clara o altre beguda refrescant
i a més el petit detall del “tapeo” (molts vegades quatre olives) alegren la
intolerància solar.
A
la tarda en plena canícula ni els gossos borden aplacats com els humans per la
calor. Només els esclaus de la feina treballen i si pot ser a l’ombra. A
despertar la vesprada torna a moure’s la gent pels carrers i places de la
població.
Pobles
on resideix gent gran que esperen el cap de setmana per veure la família.
Sol de
justícia que cau durant el dia per desesper del vianant.
Cau la
vesprada, la vida retorna al carrer i la fresca calma l’esperit.
Miquel
Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada