La
vida ha canviat enormement per la Júlia. Aquella noieta que va sortir del poble
no té cap semblança amb la dona actual.
Certament s’ha tornat una gran professional en el món
sanitari. No només com a infermera, sinó que, animada pel seu admirat doctor
Elies, que ha estat com un segon pare, ha estudiat la carrera de medecina. Ara,
exerceix en el nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
És
una de les primeres dones que ha aconseguit acabar una carrera i guanyar-se la
vida amb independència. Ha llogat un pis i, fins i tot, condueix un petit
automòbil pels seus desplaçaments.
En
ocasions, ha pujat al poble a veure els pares i els seus germans, tant al
Josep, l’hereu, que ha maridat amb una noia de Josa, la Núria, i tenen un petit
fadrinet, el proper hereu, que es diu de nom Joanet, com el besavi. Té les
galtes envermellides pel sol de la muntanya i, mentre correteja, persegueix a
les gallines i els altres animals del corral.
El
germà petit, l’Isidre, l’ha vist menys perquè encara està al seminari de la Seu
i li falta poc per ser investit capellà. Bones llengües parlen d’ell com d’un
nou sant i altres diuen que té massa afecció a pujar a Andorra, i no solament
per visitar ermites i catalogar obres d’art romànic.
Malgrat
tot això prefereix veure els seus pares fora de Tuixén. En moltes ocasions,
quan sap que van a Manresa, puja a veure’ls a casa la Paulina. Per parlar i passar
una estona amb ells, perquè encara baixen a vendre al Mercadal. La Teresa
sempre baixa acompanyada pel Vicens. Mai ha fet cap comentari sobre records del
passat, però a vegades se la sent dir, en veu baixa: “que els homes sols fan
mala sang, i necessiten una dona al costat per no perdre’s”.
La
Júlia no puja al poble farta de la xafarderia de la gent perquè la majoria no
entén la seva forma de viure. Les mateixes amigues de col·legi li pregunten:
¾
Júlia.
com tu fas, tota sola a Barcelona, sense cap home. Oh, i a més fent de metge,
rodejada d’homenots, metges, infermers i malalts. Tu, ens amagues algun secret.
Una
vegada que va pujar va voler acompanyar els pares a missa i va marxar en sentir
les paraules del vell mossèn, que durant el sermó se la mirava fixament mentre
parlava de llibertinatge, de concubinatge i de la perdició del pudor. Un pudor
que havia d’acompanyar sempre el comportament dels humans, però sobretot de les
dones, que portaven la sacrosanta llavor de la vida. Pobre capellà, fa molts anys va ser apartat del món i enviat
a un poble perdut.
Per
evitar tot aquest curull de comentaris, xafarderies i males paraules prefereix
no veure la família en el poble i aprofitar les ocasions per contactar-ne a
fora.
Certament
el seu món ha canviat i ella també ho ha fet. S’ha concentrat, més dins seu,
somriu menys i potser amb l’única persona que a Barcelona s’esplaia és amb la
Carme, que a més de ser la seva confident, té cura del seu pis i tot el que
l’envolta.
Fa
uns dies, convidada per uns amics de l’hospital, va anar a la exposició d’un
pintor bastant afamat, un bohemi acabat, un baliga-balaga amb molta mala
reputació amb les dones. Tant aviat va amb una, com la deixa i comença uns nous
afers amb una altra. Ningú pot entendre com pot ser així d’enamoradís.
Van
presentar-li com a Pablo Ruiz Picasso, un malagueny que parla amb cert
accent francès i que posseeix uns ulls
que sembla que travessin les persones,
cercant els secrets íntims que ningú vol desvelar.
Va
ser una forta encaixada de mans i aquell home estrany li va dir.
¾
Usted,
no c’est pas possible. No compri - L’agafa de la mà, la tiba amb força i l’
arrossega al fons de la galeria on hi ha un quadre penjat i fortament
il·luminat. Amb un dit i amb un gest enèrgic mostra una cara d’una de les dones
despullades de la pintura i indicant-li crida.
¾
És
vostè- i torna a parlar amb un xampurreig mig francès, mig espanyol-. No pot
ser tu, ets massa jove. Ma mémoire, maldita memoria. Se la mira i es dona un
cop al front, com si una llum hagués aclarit
la seva ment amb febre i li diu- Gósol, això même, Gósol. Tu eres de Gósol...
¾
Jo
no sóc de Gósol. Vaig viure molt a prop, ma mare és trementinaire.
El
pintor se la mira una i altra vegada, i tot d’una comenta.
¾
Això,
ma petite, trementinaire, hierbas, curandera, la guèrriseusse que me curo
cuando cogimos fièvre amb la Fernande. Ta mère, belle mujer i belle fille. Ya
me acuerdo, me impresiono su cara i le tomé unes apuntes en mis cuadernos.
La
Júlia somriu i s’imagina la sorpresa de la seva mare si es veiés pintada tota
nua, acompanyada d’altres dones, en la barreja de colors rosats, ocres i blaus d’aquell
quadre, que segons va saber més endavant, representa un bordell d’un carrer de
Barcelona. Certament el geni del pintor es transmet amb la força de dibuix i
dels colors.
“Les
mademoiselles d’Avignon” o Avinyó, ja que aquest és el nom del carrer.
La
Júlia, poc després, acompanyada pels seus amics va marxar de la casa on vivia
el pintor. Va defugir, certament impressionada pel caràcter i els ulls penetrants
de l’home, que, malgrat la companyia femenina d’una nova dona, sembla que volgués recuperar la impressió que li va
fer la mare, enamorant la filla. Va
saber poc després, que s’havia tornat a París.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada