CARME I MIREIA.

La Mireia conviu encara amb els seus pares, millor dit amb la mare, la Carme, una dona treballadora i feinera disposada a tot per tirar la casa endavant. La Carme ha treballat des de petita perquè a casa seva no sobraven els diners i era la gran de set germans, a més dels pares i l’àvia per part paterna. La Clara ja gran que volia ajudar però arrossegava una malaltia que impedia que pogués treballar durant molta estona. 

L’àvia Clara, encara recorda la Carme com es discutia amb la  mare, com la majoria de les persones grans volia fer el treball de la casa segons la seva manera de sempre de veure les coses i no reconeixia que la jove podia opinar de forma diferent. No reconeixia que el temps havia cremat els anys com les etapes d’una carrera i la vida havia canviat ràpidament. No era mala dona només que no s’entenia amb la dona del seu fill.  

Volia manar com havia manat sempre i quan la Montserrat, la jove, va tindre la col·laboració de la seva filla Carme, l’àvia va anar quedant-se enrere i així asseguda en una cadira a l’ombra del bedoll, que ningú sabia qui havia plantat, al pati de la casa la va sorprendre la mort i dolçament va traspassar d’un món on havia viscut amb il·lusions i alegries, com tothom, més també ple de penes i pobresa. Només una cosa era present en el record de la Carme, el bell color blavós del cel la tarda en que va morir l’àvia i l’olor de l’encens que perdurava en els racons de l’església del poble el dia del funeral. 

La Carme va fer un bon casament amb un fadrí, el Joan, una mica més gran de edat potser deu anys. Treballador com el que més, pertanyia a una família benestant. Bé, vol dir això que a casa seva tenien l’estanc del poble, i venent el tabac i els mixtos, els segells, una mica de llibretes, llapis i quatre andròmines més  podien anar vivint força bé. A més el Joan, que no sabia estar-se quiet també feia de transportista, millor dit segons l’anomenaven els andalusos vinguts a treballar a la població, com a la resta de Catalunya, feia de “cosario”, és a dir, aprofitava quan baixava a la capital per fer encàrrecs i pujava a més quatre coses pel veïnat. A la Carme, la seva sogra li va deixar la feina de cuidar-se de la taquilla del cine i del ball del poble quan en feien. Vol dir que vivien desahogadament empaitats pels horaris a complir i sense poder estar-se mà sobre mà. Poc desprès va néixer la Mireia i va ser com si una pluja d’estels il·luminés encara més la feliç vida de la parella i els seus familiars. 

Però sempre tota felicitat té un preu i la fugissera pluja d’estels també tenia la seva cara negra amagada en la foscor del cel de la nit.  Havien passat uns anys i la nena, la Mireia creixia  bonica i saludable, però la desgràcia es va davallar damunt la casa. El Joan va patir un accident de cotxe i va quedar impossibilitat en un llit.  

Les paraules dels metges eren encoratjadores, segons deien no havia cap raó per què el Joan no pogués restablir-se i portar una vida normal, però no es llevava del llit i no tenia força per bellugar les cames. Això va costar molts diners a la família entre consultes mèdiques i desplaçaments per trobar la forma de què es refès. 

La Carme vivia enfeinada, esperitada amunt i avall, havia tret el carnet de conduir i també anava amb la furgoneta a la capital. Feia encàrrecs, portava l’estanc, comprava per la botiga, i quan podia portava la taquilla del cine, els diners sempre feien falta per cuidar al Joan. La sogra també ajudava malgrat que les forces li minvaven perquè el seu home havia mort d’un atac al cor poc desprès d’assabentar-se de l’accident del Joan.  

De ben petita la Mireia va fer-se  càrrec de la casa i una mica més gran de la botiga. Un dels seus anhels era estudiar i ningú va oposar-se sempre que ajudés a la família. La Carme desprès de fer totes aquestes tasques encara es foragitava a veure al Joan. Li semblava que la seva presència, el fer-li costat, podia fer el miracle que la ciència li negava. 

El refugi de la Mireia en totes aquestes cuites era el Pol; el company, l’amic, el germà; que no havia tingut. El Pol viu lliure a la seva casa, el seu pare roman amb l’Inge  i la Mireia, si la seva mare va a veure al Joan en quedar sola també es convida a estar-s’hi amb el Pol. Sembla que viure junts fa més lleugera la soledat, la carrega dels estudis i tot el joc de quimeres i llums de la joventut. 

Fa poc els hi arribat la nova de la construcció d’una mega-discoteca. Segons s’anuncia és una novetat amb tot l’imaginable i més avançat en el món, imita el model americà amb go-gos tant homes com dones ballant semi- nus, fum artificial, llums psicodèlics, barra lliure, i apartats on passar vetllades amb els amics. Aquest món el coneixen com altres dels seus companys de la pel·lícules nord- americanes quan ensenyen o fan series de les Vegas, Los Angeles i Hollywood i en pla més proper les discoteques d’Eivissa i les festes lliures.  

Saben el nom, un nom ben bé per atraure la gent del país veí: “La maison de Chocolat” i conten anar-hi quan s’inauguri properament. 

Miquel Pujol Mur