QUIN SOROLL FA UN ARBRE...

L’Ego Sum Pauper, Egus pels amics, és assentat com cada dia a la tauleta del bar restaurant La Tasca, i després que el Marcel, serafí dels cambrers, li ha posat el cafè en un costat de la taula, quasi tota ella ocupada pel diari amb els fulls desplegats i comença a repassar-lo.

L’Egus es mulla els dits amb la llengua i va passant full a full fent un repàs de totes les capçaleres: l’Estat augmenta els impostos, d’esperar en un Govern que incompleix totes les seves promeses; s’aconsegueixen 31 llocs de treball, per 5 milions de parats; les pensions avall, faltava més; l’exercit al Berguedà, serà per protegir el Pedraforca? Tantes i tantes coses que no vol ni llegir per no pertorbar-se l’humor.

Para un instant, fa un glop de la tassa i mullant-se altre cop els dits passa una nova pàgina. Aquest cop, sí, aquest cop la frase li crida l’atenció i aproximant el diari als ulls torna a rellegir-la intentant copsar el seu sentit.

“Quin soroll fa un arbre quan cau en un bosc buit”. Al costat el nom de l’autor, no aconsegueix recordar ben bé qui és o qui ha estat.

Es recolza al respatller de la cadira, pren la tassa i acaba la resta del cafè, que ja ha perdut l’aroma inicial i comença a ser fred.

Recorda la visita que va fer una vegada a un poble on feia pocs dies abans s’havia o havien incendiat el bosc.

El bosc cremat, els arbres caiguts com soldats que han perdut la guerra. La cendra ho envaïa tot, l’aire que es respirava i entrava al pulmons deixava el seu dolç gust a la boca. La terra era grisa com qui ha perdut la vida i els somnis de la joventut. La vegetació només era un borrissol que corria portat per una minsa i rastrera brisa.

A l’alçada de la cara ni un buf d’aire, tot era calm i quiet, les branques no mostraven ni un bri verd de voler rebrotar. La terra i les pedres, tot, lluïa el color fumat d’on havia fugit l’alegria de viure.

No es sentia tampoc el més lleu el brogit de la font seca, esgotada, tot ella envoltada d’un color encara més negre que la resta del bosc. No havia tampoc cap ocell que alegrés l’oïda amb els seus harmoniosos cants.

De sobte, un soroll rere seu el sobresaltà, es girà i veié com un arbre gran i vell, trencant-se a prop de les arrels, queia doblant-se i regirant-se sobre si mateix. En tocar a terra, no es va aixecar ni tan sols un bri de pols o cendra, només després de l’espetec al trencar-se, una breu ranera, quasi com un sospir a l’alleugerir el pes de la vida.

L’arbre havia resistit el foc, ja què era l’únic que no havia cremat, potser per que simplement era un tronc sense branques, d’una fusta vella, cansada, corcada i sense saba, que ja no cremava. Ara, al cap d’anys de resistir tempestes i nevades, ara, finalment la seva ànima traspassava silenciosament, després del darrer sospir.

Aleshores, entenebrit el pensament per la desolació que recollia la seva mirada, en la buidor de l’espai mort va albirar uns colors que revolant dins el negre mostraven la vida, simplement les ales multicolors d’un petit grup de papallones que portades com per un petit buf de vent il·luminaren el bosc cremat.

Segurament, el principi de que no tot era perdut i l’esperança de reviure les il·lusions.

Els records han fluid amb lleugeresa dins el seu pensament i l’Egus acaba de repassar el diari, el plega i el deixa a la lleixa dels diaris i revistes, sortint després de l’obligada i cortesa salutació amb el Marcel.

En sortir al carrer respira fortament i dins seu nota de nou el regust dolç de la cendra. Un raig de sol que penetra, com un estilet daurat, entremig del núvols d’un cel encapotat, llueix damunt les  grises voreres mullades i al mig del carrer les llombardes brillen encara més negres.

Miquel Pujol Mur.