PERE I POL

El Pere és un home que viu amb el seu fill en una petita població de la costa. Té aproximadament de 45 a 50 anys. És vidu des de fa bastants anys i tot aquell esclat d’il·lusions que s’havia forjat a l’inicià la seva vida conjugal és anorreat i fred com el gel. Durant anys la seva única raó de ser ha estat educar i fer pujar a l’únic fill del seu extint matrimoni.

En alguns moments de melangia, com tothom, quan el records són tristos, l’home cavil·la fent un esguard a la felicitat perduda. Rememorà les paraules, els gests, les carícies, i fins i tot, l’olor de la  pell i el cabell de la seva muller amb el súmmum de la seva enyorança. Però com passa amb la majoria dels records la mateixa vida, el brogit del dia a dia difumina l’amor perdut. Tots aquests pensaments queden en moltes ocasions assenyalats en el calendari simplement com una tradició o una obligació a complir el dia de difunts. Aleshores és quan la majoria de les persones porten flors al cementeri i resa una petita plegaria davant de les inexpressives làpides.

Però aquest estiu l’horitzó ha canviat perquè el Pere ha conegut una dona, una nova veïna del carrer, només quatre portes més avall de la seva casa. Ha vingut de terres nòrdiques i és d’una bellesa diferent a la majoria de les dones de la terra. És diu Inge, la pell suau i rosada, i el cabell llarg, daurat com les espigues del blat li fan oblidar el record de la seva muller.

Certament és uns quants anys més jove, segurament sobre la trentena, però pot ser què aquesta diferència d’edat, de forma de parlar, el tracte obert, sense inhibicions, i possiblement un xic descarat, són la causa què han fet que el Pere estigui novament enamorat. Ha caigut de ple en el rodolí de l’amor i al mateix temps resta obcecat per la formosa dona i engatat per tota una sèrie de jocs sexuals que havien quedat oblidats en el bagul d’anys enrere.

El Pere ara només té dues idees en la seva ment, el primer: treballar per aconseguir diners per obsequiar de totes maneres a la Inge, i el segon: viure constantment al seu costat i satisfer tots els capricis de l’estimada. És amor o és pura i simplement obsessió? El seu fill, el Pol, de 17 anys ha quedat  en segon o tercer terme. Viu en la casa de sempre, a prop de la que el Pere conviu amb la Inge però en aquest cicle de la vida el pare es diu per enganyar-se a si mateix: és ja gran i s’ha de desempallegar sol.

 Vertaderament el noi és en l’edat que els joves comencen a revoltar-se de l’autoritat dels grans, siguin pares o professors, perquè creuen que els seus consells són simplement com un còdol de riu per obstaculitzar el lliure fluir de les idees i del seu despertar al nou i prometedor horitzó de l’existència.

Al Pol certament no li manca res. El pare l’ha consentit en un sin fi de coses, estudia encara i vol treure’s una carrera, té un petit treball en l’oficina d’un cosí germà de la seva mare que li permet ser lliure en les seves despeses.

Sempre quan ha desitjat alguna cosa l’ha demanat al seu pare i aquest li ha facilitat els diners necessaris, potser com a compensació per haver crescut sense mare. Per exemple: Una meravellosa moto italiana amb un dipòsit vermell com la sang i amb un esperit fort i rabiós capaç d’enfilar viratge rere viratge sense cap tremolor, sempre que el cor del seu pilot sàpiga dominar-la com a un cavall salvatge i sense fre.

El Pol ha acceptat el canvi de la forma de ser del seu pare, sense problemes. És content que al cap dels anys hagi trobat una nova companya, els seus records de la mare han minvat en el temps. Com és jove no veu cap problema en la diferència d’edat i l’obcecació del seu pare. A més això li dóna una llibertat sobtada al poder disposar de la casa a la seva entera satisfacció sense el control dels ulls paterns.

Fa anys té una companya, amiga del carrer i també del col·legi, la Mireia. És una bona noia de la seva mateixa edat, bonica i simpàtica. Fan tots dos una bona parella de bon veure, feliços i riallers. A cops esclaten en una rialla escandalosa i cridanera que atreu l’atenció d’altres persones que els envolten però són l’exemple d’una joventut que ha viscut feliç des de petits sense penúries, ni tabús ni pressions morals. La seva passió és sana perquè s’ha desenvolupat de la mateixa forma que han crescut els seus cossos. Primerament van ser dos infants que van jugar innocentment com a nens, desprès van passar a explicar-se petits secrets i a escoltar els comentaris i xafarderies d’altres infants.

Quan va arribar la pubertat van saber parlar entre els dos sense embuts de les noves sensacions. De la confiança del parlar van passar a l’exploració de les seves carns com en un joc de jovenalla i com això els va gaudir van arribar més enllà amb una naturalitat  sense mentides. Ara lliures del pare del Pol, la casa ha restat sola per ells i els seus jocs, malgrat tot la Mireia viu amb els seus pares. Només un dubte envolta la seva relació, no per ells, enquimerats en la seva relació sexual i els seus jocs de parella. El dubte és si han sentit el fibló de l’amor o només és la confiança i l’estimació com si fossin germans i confidents.   

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.