En arribar a casa el meu fill
va dir-me que volia baixar d’internet, per fer servir com a so per les trucades
del seu mòbil el riure d’un cavernícola.
Esglaiat, ja no sabia on
trobar res, vaig cridar a la meva dona i després de demanar-li les sabatilles(eren
on sempre) li vaig repetir les paraules del nen.
La dona, em va mirar, va
arrufar el nas (no era per culpa de les sabatilles, amb això sóc molt
meticulós) i va contestar-me: com si no haguessis estat mai un crio.
La nena gran (me l’estimo
molt, sempre que no vingui amb el friki del “novio”, ara no se’n diu així, ara
se’n diu amic o no sé què) passava pel passadís i vaig preguntar-li també. Va i
em salta (pot ser al veure’m amb cara de no comprendre res): - pare, ni que
fossis l’avi, tu ets més jove.
La veritat, amics, estic assegut
davant de la peixera i miro el peixet ridícul que tenim (ridícul, però valent,
s’ha menjat els altres) amb cara de tòtil.
Barrino i barrino, el riure
del troglodita travessa les meves orelles com si fos el so de trompeta d’un
elefant (barrejat amb el crit de Tarzan), segueixo barrinant i barrino, vaig
amunt i avall entre els amagatalls del meu cervell.
El meu fill, el crit del
cavernícola.
La dona em tracta de crio.
La filla em veu vell( maleït
xicot, abans era la nineta dels seus ulls)
El cap parla de jubilacions
anticipades.
El de la Banca em diu que
estic amb números vermells.
El metge que no begui.
Qui sóc jo? Per això he
lluitat tants anys.
Vull ser un peixet i que
tinguin cura de mi, total per un glop més o menys de cervesa.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada