L’enterrament s’ha acabat. Els enterramorts
han finalitzat de posar la llosa i han entatxonat les corones de flors en el
nínxol.
Com és en un poble petit la majoria dels
veïns acompanyen als familiars fins a la casa de la dona morta.
Mentre els fills, els dos germans, parlen
amb els amics i acomiaden a la resta dels parents a la plaça de davant la casa,
la Cèlia amb l’excusa d’anar al servei puja les escales del primer pis. La Fina
que ho veu i sospita de l’interès de la seva cunyada per resar tota sola, puja
tot seguit, dient com disculpa que s’ha deixat un mocador a dalt i el que porta
és molt moll de plorar. Una dona veïna, que els ha acompanyat en el sepeli i la
comitiva fins el cementiri se’n estranya perquè no l’ha vist plorar gens.
La Cèlia està tafanejant el joier de la
pobra difunta quan s’obre la porta de bat a bat i entra la Fina, la dona del
fill gran.
¾
Cèlia,
què fas?
¾
Ah,
Fina, no m’havia adonat...
¾
Clar,
si tu per mirar i prendre el que puguis saps dissimular molt bé. Ja et tinc
clissada.
¾
Si,
home, si. I tu no et quedes endarrere.
¾
Per
això sóc la dona de l’hereu.
¾
A
sí, això vol dir que tens el dret de portar-t’ho tot i no donar res a la resta
de la família. Al fi a la cap vosaltres només teniu nois i tampoc han vingut
gaire a veure l’àvia. La meva filla, si que ha vingut a visitar-la i també és mereix més que ningú un
record de l’àvia.
¾
Prou
que l’hi estirava de diners amb el conte de la pobra nena. Unes gates maules
esteu fetes totes dues. Segur que l’enviaves tu a treure tot el que pugues. Com
ara a veure que hi ha al joier. Pobre iaia! Si veies com us porteu...
¾
Com
goses a dir això. Si quasi no t’han vist mai els veïns fins avui que feies la
ploraire desconsolada. Però han els teus ulls ni una llàgrima només sospirs, i
sospirs que no enganyaven a ningú. Ets una farsant!
Desesperat els dos germans pugen
avergonyits al pis a fer callar i quasi separar a les dues dones mentre el
joier cau per terra escampant les pobres deixes de la difunta.
Les dues dones encoratjades l’una contra
l’altra no s’havien adonat que els de la funerària al marxar havíem deixat el
balcó i la finestra oberta per airejar l’habitació i la discussió estava sent escoltada
pels veïns des del carrer amb més d’una rialla i somriure dels més educats.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada