Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 30 d’octubre del 2013

NENS JUGANT A LA PLACETA.

L’Ego Sum Pauper, Egus pels amics, segon la seva habitual costum de cada  matí  entra a la cafeteria-restaurant La Tasca. Porta sota el braç la premsa gratuïta perquè des de l’anunci de la minsa pujada de les pensions ja no compra el diari.

Cerca a la lleixa el diari de l’establiment i no el troba. Estranyat gira la cara buscant el seu estratègic lloc al seu charmant Marcel. Resta sorprès a l’adonar-se que no ha sentit la seva alegre i jovial salutació. No hi és i tampoc a la cafetera es veu la desitjada tasseta blanca esperant el líquid marronós, fragant i ple d’aquella crema beix que tant li agrada.

Reflexiona: no hi és el Marcel; la cafetera no fa el meu cafè...Ull! avui pot ser un dia de malastrugança! Res no funciona com ha de ser. Aleshores s’escolta un soroll que surt de les profunditats de la bodega i una veu respon:
¾    Ja vinc, un moment si us plau! 

Instant després surt la cara de front esclarissada(una forma dissimulada de dir calba), del Salvador. Ell és l’amo i propietari de la cafeteria. És un home no gaire alt, un xic grassonet, amb un somriure agradable i cortès. Normalment vesteix de fosc amb una camisa blanca que fa ressaltar la morenor de la seva pell. Una altra particularitat és el seu català, bastant bo, però xampurreja barrejant alguna paraula castellana. 

En veure a l’Egus, immediatament diu:
¾    Sr. Egus, assentís i comenci a llegir el diari. Li serveixo un “cafelito” i vaig a cercar la premsa al quiosc. 

Dit i fet, el cafè es servit i breus moments més tard el diari preferit es dipositat a la tauleta . L’Egus s’interessa pel cambrer:
¾    El Marcel! No hi és, està malalt?
¾    No, però li arriba un familiar i m’ha avisat que vindrà una mica tard. No em podia negar, és un xicot tan complidor.
¾    Sí, que ho és!- respon emfàticament l’Egus que veu que el Salvador s’asseu al seu costat.
¾    Sí. Pocs es trobem de tant responsables com ell, entre el jovent que corre ara.
¾    Escolta Salvador, sense pecar d’indiscret vull fer-te una pregunta. Malgrat el teu català és força bo, tu ets andalús. Sé que fa temps tens aquest bar i jo m’hi preguntat sempre d’on va sortir-te la idea de posar-li aquest nom?
¾    Miri la culpa va ser de l’amo que tingué quan vaig arribar a aquesta terra que estimo tant com si fos meva. Vaig començar a treballar, tenia tretze anys, de rentaplats a un bar similar a aquest; no sabia gaire, gens podia ser més encertat dir; de català, i l’amo només em mirava i em deia: ”Xaval, tu a la tasca, tu a la tasca” fent-me el moviment de rentar gots. Això em va quedar gravat a la memòria. Anys després quan finalment vaig aconseguir diners per arrendar aquest establement, no se’m va ocórrer altre nom que el repetit i repetit La Tasca, i així el vaig batejar. – En aquestes ressona el timbre d’un telèfon a la barra i en  Salvador aixecant-se diu:- Perdoni Sr. Egusm, em demanen al telefono. Si necessita qualsevol cosa m’avisa.

Una vegada sol l’Egus mira pel finestral i observa com uns nens juguen a la plaça; un recull sorra i omple una galleda; l’altre juga amb boles; i un darrer recolza el cap a l’espatlla de l’àvia, potser somicant o demanat alguna llaminadura. 

L’Egus aparta la tassa i els diaris, aleshores guaita atentament la funció de la vida que es desenvolupa davant dels seus ulls com si fos l’escenari d’un teatre.  

Miquel Pujol Mur.