LA MAISON DU CHOCOLAT

Per la pista mig cimentada circula un automòbil d’alta categoria fins a arribar al futur pàrquing del gran edifici. Tot està en construcció però en fase molt avançada. Encara hi ha força embalum de taules, cadires i frigorífics, així com material electrònic i audiovisual que fa poc ha descarregat un camió amb matrícula francesa. Una corrua d’operaris endreça i entra tot els estris dins de la futura Maison per evitar la seva estada a la intempèrie.

Del cotxe baixa una dona que en la seva mirada inquisidora observa els treballs i jutja l’estat de tot plegat. Ràpidament a l’adonar-se de la seva presència surten dos homes de l’interior de la casa. En arribar al seu costat s’apropen com per estrènyer la mà, però la muller no fa cap moviment d’alçar la seva mà i resta quieta sense fer-ne cas. Només fa que girar-se, observar i judicar l’estat de l’entorn.

La fèmina és alta i a més porta uns bons tacons, tenyida d’un color rogenc, ben formada i ben vestida, però la seva cara adverteix que ha portat una vida dura fins aconseguir al lloc on és. La mirada dels seus ulls clars és freda com el gel i s’endevina que no hi ha faceta humana, tant sigui una bretolada o qualsevol baixesa que la pugui sorprendre. Dirigint-se als homes però sense mirar-los digué amb veu un xic ronca:

¾    I Pierre...

¾    Va marxar ahir envers Marsella- responen quasi coralment els dos homes

¾    Oportuna fugida.- I els seus ulls brillen amb una vivor inusitada- Em podia haver esperat per explicar-me de paraula l’estat del muntatge i quan podrem fer la inauguració.

¾    Va ser tan peremptòria la trucada. Els caps el volien veure urgent.

¾    Moltes raons ha de donar, tant del pressupost com de l’endarreriment de tot això.

¾    Tenim a l’oficina tota la documentació. Ens consta que el Sr. Pierre ha hagut de treballar molt Sempre era fent gestions i telefonades per aconseguir moure el negoci.

¾    Negoci! Quin negoci? Aquest monstre només produeix despeses. L’organització és decebuda per la lentitud i el cost de l’obra. M’agradaria saber on eren aquestes gestions. Segurament havia algun rotllet, no? Com és diuen- vous?

¾    Roger Mestre, el company i jo Pere Querol. Per servir-la. 

Es gira per posar-se cara a cara i se’ls mira sense mostrar cap expressió en el seu rostre. 

¾    A mi no m’han de servir per res, em temo pel que veig que tampoc en servirien per gaire. Només vull que m’obeeixi’n en allò que els hi demani i prou. I no pensin que faré com monsieur Pierre d’anar d’un lloc a l’altre. No, el meu lloc és aquí davant  la instal·lació del local. Vostès ha de ser les meves cames i els meus braços, el cap el poso jo.

¾    Com l’hem d’anomenar- pregunta el Roger.

¾    Em poden dir senyora o madame Nicole. Més ben bé igual. Una petita cosa més us haig de dir, sigueu discrets i no vulgueu saber més sobre qui sóc ni sobre el meu passat. Serà millor per la continuïtat de la vostra feina i segurament també per la vostra salut. Només us diré que he fet totes les feines més miserables del món i de totes elles me n’he sortit victoriosa fins a ser qui us mana ara i penso sovint continuar escalant més graons dins l’organització. En part, de vosaltres depèn que tingui èxit la meva gestió, si és així sóc agraïda, en cas contrari sóc expeditiva i cruel. Aneu als bancs i porteu-me tots el estat de comptes per demà, vull contrastar totes les despeses de Pierre. Demà us tindré detallades les vostres gestions individualment i demà passat ho repassarem entre tots una per una. No vull dilacions, ni excuses, el que no vulgui continuar encara no hi ha porta a l’entrada. Més val que no torni.

¾    Si senyora- contesten els dos un xic atemorits. La seva vida no anava a ser tan dolça com amb el Pierre.  

L’endemà es tornen a trobar, tant el Roger com el Pere han fet les seves gestions i porten els resultats bancaris. Un breu examen fa veure a la madame (és el nom que els ha semblat més escaient als dos per dirigir-se a ella i menys familiar per evitar qüestions de qualsevol signe) nombroses partides inexactes i fa una trucada a la seu de l’organització en Marsella. Només en penjar el telèfon fa un comentari com si fos una reflexió pròpia:

¾    Prou feina tindrà el Pierre per explicar-se, segurament no el tornarem a veure.

¾    La discoteca començarà a funcionar la propera setmana. Així he quedat amb tota aquesta gent de l’obra. En cas contrari els demandaré segons els contractes que m’han firmat. Vosaltres, feu les comandes pels licors i demés begudes contant que la major part vindrà de la part francesa. Això si factures pagades correctament amb impostos i una altra a part amb els descomptes. La resta de les comissions sota mà. Els diners ens el transferiran de la central i dissimularem amb aquestes factures els licors “mangats” a magatzemistes francesos. De droga, he vist uns apunts del Pierre, aquí no treballarà cap camell espanyol ni aliè a nosaltres. Som els més importants traficants del midi francès. Us parlo així amb confiança, si no- I amb el dit índex de la mà fa un signe al voltant del coll com si assenyales  un collaret. Els dos guardaespatlles negres que havien vingut acompanyant-la els miren fredament i sense cap expressió a la fesomia com si fos la cosa més usual del món.- Haurà dos sistemes de seguretat, una companyia contractada, aviat espero pressupostos i una altra, la nostra pròpia que no portarà uniforme. Necessito hem busqueu una casa o torre sense xafarderies ni gent pels voltants i a prop. Ja! Adéu. Fins la tarda a les tres. 

Els dos homes surten mig esperitats i mirant-se l’un a l’altre, només diuen:

¾    Quina bruixa manarà en la caseta de xocolata.

Miquel Pujol Mur