La Marta és una nena només de sis anys. Porta una melena
rosa, ben pentinada i vesteix un vestidet d’organdí de quadrets rosa i amb les vores
blanques. Les cames enfundades amb un mitjons blancs i alts i calça unes
sabatetes negres amb un sivella que tanca el turmell per evitar puguin caure.
La seva mirada és dolça perquè ha
crescut com una floreta protegida de qualsevol mal.
Malgrat tot el dibuix de la seva cara i cert posat dels
seus llavis mostren una tossuderia i un criteri propi per tirar endavant qualsevol
idea que li passi pel cap.
I ara precisament ha donat una mostra del seu caràcter,
s’ha encapritxat de portar un tros de codonyat fet per la seva àvia a la
senyora Eulàlia, la seva professora de música. El pare l’ha dit de portar-la en
cotxe i la nena l’ha respòs:
¾
Pare, que creu que nos sé caminar. Jo no sóc com la bleda
de la Carme que la porten a col·legi el pare o la mare.- Mentrestant es treu el
mocador i comença a somicar i com per art de màgia grosses llàgrimes li cauen
del ulls tanmateix com si fos el degotall de l’aixeta d’una font.
¾
Què has fet a la nena?- Exclama la mare a l’escoltar els
plors de la nena.
El pare fuig de l’habitació on havia comès la bretolada
d’oposar-se al desitjos de la nena.
¾
Digués nena, que t’ha fet el pare perquè ploris així?-
Parla dolçament la mare mentre l’acarona la cara i li dóna petonets a les
galtes i als plorosos ullets.
¾
Mare, el pare em volia portar en cotxe a casa la
professora.
¾
Ai, aquests homes, només pensen en asseure’s al volant
del cotxe i prémer l’accelerador. No et preocupis Marta anirem a peu, passejant tranquil·lament i veient les
floretes. Mira em poso l’abric- i s’aixeca...
Encara no ha arribat a l’habitació quan se sent un
terrabastall immens. La nena ha llançat
la terrissa de la cuina de joguet a
terra i li dóna puntades. Davant d’aquest rebombori treuen el cap per la porta
de la cuina els avis i també el pare des del saló. El pare s’amaga ràpidament i
fa l’orni mirant el televisor. Està cansat d’aquelles famoses paraules de la
seva esposa.
¾
Mira fixa’t amb la nena, ja ha tret aquest geni fort i
mal xinat del Arderiu. Ai, sí m’hagués casat amb el pretendent que volia el
pare, aquest sí que té una bona educació.
O també recorda l’altre versió quan a l’inrevés la nena
treu una bona nota:
¾
Fixa’t com és d’intel·ligent, com el Pons. Jo quan era
petita era la millor de la classe. Veus com els ascendents del lliures
pensadors com la meva família són importants genèticament. Mira’ns als meus
pares i a mi, hem creat el nostre món.
Els avis han entrat en l’habitació. L’àvia es posa a
recollir els trossos de terrissa per dissimular i fer veure que no ha passat
res, i diu baixet a la nena:
¾
Nena, petita, no et posis així, bonica- Aleshores
dirigint-se a la seva filla prorromp dient-li- Maria que li has fet, tant
tranquil·la que estava a la cuina amb mi.
L’avi com sempre calla mirant una a una a la néta, la
filla i la dona, sense saber com dir que volia marxar a jugar al truc en el bar
amb els companys. I mentre pensa:
¾
Calla Manel, no és el moment i si dissimuladament
m’escapoleixo cap a la porta, agafo el xec i me les piro.- Però queda resta
immòbil amb la mà damunt la maneta de la porta.
Ja està quin merder, la nena plorant, la filla tibant-se
els cabells de ràbia a l’escoltar les paraules de sa mare. I l’àvia atrafegada
recollint la terrissa trencada i vermella de cara de tant ajupir-se. Per fi la
iaia pregunta amb un fil de veu.
¾
Vols que t’acompanyi
i et compraré una joguineta nova.
Quina mirada fa la Marta i quina patacada dóna al terra. La
nena dolça i fina ha desaparegut i en el seu lloc un diable amb una cara de
llavis morruts, amb una mirada traïdora i un posat rabiós i entossudit. Només
els cabells rossos queden de l’àngel. Aleshores crida amb veu fosca.
¾
No, aniré tota sola que us creieu...
I així surt contenta de casa seva amb un cistell penjant
del braç.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 17 gener 2011 
